El Poble
Publicat el 7 de novembre de 2005
El segle XVII: un període crític i crispat
El segle XVII s'encetà amb una sorprenent onada de persecució de bruixos i bruixes, que adquirí un caràcter força general (fins i tot a nivell europeu). El dia 3 de febrer de 1619, els Consells de Sant Martí i Santa Maria d'Arenys, reunits al bell mig de la Riera, acordaren donar poders als Jurats de les dues Universitats per tal que "demanen y pugan demanar justítia contra los bruxos y bruxes per fer-los castigar" (acta del notari Francesc Coris).

El 1626 es donà solució a un tema que feia molts anys que cuejava i que acabà satisfactòriament per als habitants de Sant Martí : la venda de les senyoria directa. L'any 1569, la senyoria directa ja havia passat a mans de les Universitats a canvi d'un pagament d'unes 14.000 lliures. El canvi realment important s'esdevingué el 1624, quan els Consells de les Universitats de Sant Martí i Santa Maria decidiren vendre la senyoria directa a tots els habitants dels dos pobles, amb totes les seves rendes i drets dominicals, prèvia capbrevació de totes les seves possessions.

Sant Martí d'Arenys comptava en aquells moments amb unes 150 cases, és a dir, uns 600 habitants. Si els comparem amb els 140 focs que es comptabilitzaren l'any 1574, veurem que s'ha produït un cert augment, tot i que ha estat mínim. És ben probable que la responsabilitat d'aquest creixement s'hagi d'atribuir als nouvinguts de l'altra banda dels Pirineus, occitans,llenguadocians, gascons,... és a dir als "súbdits del rei de França". A la Matrícula de 1637 s'esmenten els noms i propietats dels 38 naturals "del regne de França" que vivien a Sant Martí d'Arenys.

Des de 1640 amb la Guerra dels Segadors s'inicià un període crític que culminà amb l'aparició de la pesta l'any 1651. A mitjans de febrer de 1651 ja s'havien donat els primers casos d'empestats a Barcelona. Poc després es declarà el primer mort de pesta a Sant Martí d'Arenys : el 28 d'agost d'aquell mateix any, Maria Trull "morí al Puig, de contagi, y fou enterrada allí mateix". Des d'aquell moment, la pesta fustigà amb violència les nostres contrades durant més de 4 anys. La situació creada fou crítica i sovint es visqueren moments d'angoixa i pànic col.lectius. El nombre de morts coneguts per causa de la pesta és de 115. Amb tota probabilitat foren molts més, ja que nombroses defuncions no quedaren enregistrades degut al descontrol que es patí en els moments més crítics.

El dia 4 d'abril de 1655, quan ja es tenia la certesa que l'epidèmia de pesta s'havia acabat, Miquel Mascaró i Pibernat, Gabriel Puig i Joan Pau Vergés, jurats de Sant Martí d'Arenys, juntament amb els homes de Consell, acordaren fer un vot de vila a Sant Martí (11 de novembre), a Sant Sebastià (20 de gener) i a Sant Joan Degollat (29 d'agost).

Cap a 1670, amb una situació més estable i asserenada, es donà una certa recuperació econòmica. Aquest millorament es manifestà en un increment en el nombre de naixements i en una reanudació de les obres a l'església, amb la construcció d'una tribuna i del retaule barroc de Sant Antoni de Pàdua, l'any 1674. Ambdues realitzacions foren costejades pel negociant Josep Vilarrassa i Teixidor, personatge influent en la comunitat arenyenca de finals del XVII.

Des de finals de l'Edat Mitjana s'anà creant un petit nucli urbà -qui sap si a l'empar que oferia la sagrera- que, ja a finals del segle XV, havia cristalitzat en els carrers Nou, Vell i de l'Olivera. Des dels inicis del segle XVI tenim constància del veral format a l'entorn del carrer de Sant Antoni, que incloïa una part del Panagall, del de Sobirans i del de Torrentbò. A mitjan segle XVI encara ningú no s'havia atrevit a construir casa prop dels gruixuts mots que delimitaven el llit de la Riera. El nou temple, encarat a la Riera, comportà, d'una banda, la creació d'un espai urbà privilegiat (fossar i plaça pública), i de l'altra, la revalorització d'aquell tram de Riera com a carrer més important de la població i com a eix vertebrador de la futura estructura urbana.