El Poble
Publicat el 7 de novembre de 2005
El segle XVIII: un continuat esforç per sortir de la misèria
El segle XVIII fou un segle dur per a Sant Martí d'Arenys. Les bones perspectives encetades amb el començament del nou segle s'enfonsaren amb la Guerra de Successió a la corona espanyola. Coneixem en detall els anys finals del conflicte a Sant Martí d'Arenys gràcies a la paciència i l'interès de Francesc Bellsolell de la Torre, el qual anotà amb cura els esdeveniments que anà vivint i patint en la seva pròpia persona. Aquelles notes les enregistrà en un llibre que porta a la coberta el títol de "LLibre de dèbits y crèdits de la casa Bellsolell de la Torre".

Els mesos següents a l'acabament del conflicte, els pobles foren carregats amb pagaments extraordinaris, uns en forma de donatius i altres en forma de "estancilla". El 1716, el nou impost del cadastre, reial i personal, començà a gravar les febles economies familiars i municipals. També es posà estanc (és a dir, monopoli de l'Estat) a la sal, el paper segellat i el tabac. Quan l'any 1746 morí Felip Vè, Francesc Bellsolell féu un repàs general al seu regnat: "Fou molt rigurós ab sos vassals, particularment ab los catalans per aver-nos carregat molt de petxos, ha de estanchs de tantas cosas, com sal, tabaco, robas, ayguardent y moltas altres cosas, com també lo que'ns féu pagar de donatius, catastros y altres cosas, com també de quintas per soldats".

Sant Martí d'Arenys passà de 585 habitants, segons el cens de Pedrajas de 1719, i que és molt poc de fiar, als 1420 habitants segons el cens de Floridablanca de 1787, que tampoc és massa de fiar.

El conreu de cereals, bàsicament mestall (blat barrejat amb sègol o amb ordi) i forment (o xeixa) fou predominant durant tot el segle XVIII. Ara bé, la gran novetat que va viure la divuitena centúria fou el gran increment del conreu de la vinya. El bosc reculà i extenses zones foren artigades per plantar-hi milers de ceps. El vi i l'aiguardent foren els productes més importants de les exportacions catalanes cap a Europa i cap al Nou Món. La gran majoria de la població de Sant Martí d'Arenys, potser fins i tot més d'un 70 %, es dedicava al conreu de la terra. Un escàs 20 % vivia de les activitats de la manufactura (sabater, sastre, ferrer, boter, teixidor de lli, mestre de cases... I un ínfim 5 % es dedicava a allò que avui en diríem serveis (carreter, negociant, organista...). A la segona meitat de segle, però, trobem dues activitats relativament noves i que arribarien a tenir un fort ressò al nostre poble : la rellotgeria i les puntes. Durant bona part del segle XVIII, la nissaga del Roca gaudí de fama arreu de Catalunya com a reputats rellotgers.

La Riera, que no formà part de l'àmbit urbà fins el segle XVII, va canalitzar un munt de rierades durant la divuitena centúria. Es pot ben bé afirmar que el segle XVIII fou el segle de les rierades. Durant el segle XVII la Riera es canalitzava al llarg de tot el seu recorregut mitjançant dos robustos mots plantats amb alzines, roures, pollancres... Durant el segle XVIII, per tal de protegir les cases que s'havien construït a la banda de llevant de la Riera, s'hi aixecà una paret feta amb pedra i calç. Aquesta paret fou incapaç de resistir els freqüents embats de les rierades i sovint anà per terra i hagué de ser refeta.

A Sant Martí d'Arenys, l'any 1753, es va col.locar dues campanes noves al campanar de l'església, la Martina i la santa Bàrbara. La Martina s'especialitzà en desfer tempestes i sovint va fer la guitza a "En Blanquillo", un dels bruixots que, segons expliquen els rondallistes, era un dels més famosos que havia tingut Sant Martí d'Arenys.

El poble set-centista mostrava ja els carrers més importants de la població perfectament conformats : Panagall, Sant Antoni, Sant Martí, Olivera, Carrer Nou i Carrer Vell. Dos nous carrers que es crearen durant aquell segle foren : el de Sant Josep i el del Barracà. Una colla de "veïnats" envoltaven el nucli urbà : Sobirans, Camp d'en Regàs, Penya, Font de Flàvia, Puig, Pons, Pasqual i Torrentbó. La Riera s'urbanitzà plenament tant per la banda inferior, l'anomenat Camp de Plaça, com per la part superior, que a finals de segle seria el carrer de Sant Ramon.

El paisatge vegetal de les serralades, turons, puigs i pujols que envoltaven la població es transformà radicalment durant la divuitena centúria. Si encara, a finals del segle XVII, el bosc era predominant en el terme de Sant Martí d'Arenys, a finals del segle següent, el bosc havia quedat reduït a petites clapes d'alzines, roures, pinedes o castanyers a les zones més elevades i inaccessibles. Les parts baixes prop dels torrents o rials també presentaven un espès bosc de ribera. La vinya havia desplaçat el bosc.

Una de les festes de caire popular que arrelà amb força durant el segle XVIII foren les bredes. La paraula breda es féu servir com a sinònim de barriada, veïnat o veral, i es referia als diferents verals del poble que celebraven les festes tradicionals, també anomenades enramades, que hom celebrava dins de l'octava de Corpus. La paraula breda prové de la castellana "vereda" i ben aviat la paraula breda passà a ser sinònim de festa de barri. Les primeres notícies històriques referides a les enramades de Corpus es remunten a l'any 1620. Les bredes que es celebraren durant la divuitena centúria foren les següents: la del Panagall, la del carrer de Sant Antoni, la del carrer Vell, la del carrer de l'Olivera, la del carrer Nou i la Plaça, la de Torrentbé i la dels fadrins del poble.

^