Portada · Cultura i Festes · Regidoria de Cultura i Festes · Orígens de la sardana
Orígens de la sardana

Segons diversos investigadors, els orígens de la sardana podrien remuntar-se a èpoques molt remotes. S’han trobat vestigis del que s’ha anomenat la "dansa astronòmica", que des de molt antic es tractava d’una dansa d’adoració al Sol. Així mateix, també la relacionen amb les anomenades "danses màgiques", que en diverses cultures ancestrals suposaven actes rituals oferts a un ampli ventall de panteons religiosos amb la intenció d’aconseguir bones collites o també per aconseguir el triomf en batalles decisives.

De totes maneres, tots aquests estudis, amb les seves diverses interpretacions, coincideixen a considerar la sardana com un ball ancestral i solar. Les sospites i fonaments en què es basen aquestes explicacions són a partir de les interpretacions sobre la mecànica i estructura tècnica del ball. Gairebé misteriosament, el nombre i el ritme dels compassos coincideixen amb les 24 hores del dia: 8 compassos curts (per a la nit) i 16 compassos llargs (per al dia).

Encara que de forma incerta, la sardana podria trobar els seus orígens en danses gregues, iberes o etrusques, en què els balladors es donaven les mans i movien els peus.

La teoria que la sardana pot vincular-se a l’època grega té molts partidaris i adeptes, doncs la tesi no és gratuïta ni sense fonament, ja que, segons la seva estètica, basada en la dolçor dels seus esbossos lineals, la suavitat dels moviments i el delicat conjunt d’aquest ball, encaixen perfectament dins de les característiques de la cultura hel·lènica.

Un altre argument que utilitzen els defensors dels seus orígens grecs, encara que resulta una miqueta feble, es fonamenta en una anotació històrica que data de l’edat mitjana, quan, durant la invasió grega pels turcs, diferents catalans van lluitar en aquestes terres, i, com a conseqüència, però sempre hipotèticament, van importar la sardana a Catalunya.

Ja a l’edat mitjana existien dues danses similars: el “ball de rodar” i la “dansa mesclada”, que van derivar més tard en altres dues danses, que van ser les que van donar l’origen recent de la sardana actual. Aquestes danses més "modernes" són el contrapàs i la sardana curta, que va servir de base per al desenvolupament de la sardana llarga, que és l’actual.

La lluites sostingudes per Catalunya durant aquests segles van deixar l’esperit popular abatut, fet que també va repercutir en el plànol cultural. Així, doncs, les ballades a les places dels pobles es van fer molt nombroses durant el segle XIX, amb la intervenció de persones de totes les edats. El programa es componia de quatre contrapassos: llargs, curts porsícola i sardà, i s'acomiadava la tarda amb una sardana. Així, la sardana va passar a ser solament un acte de final de festa i va anar perdent el caràcter de ball propi català.

A la primera meitat del segle XIX, la sardana era un ball normal i corrent en ambdues vessants pirinenques; després va decaure a les zones ultrapirinenques i, probablement sense cap relació entre tots dos fets, va adquirir més popularitat a les zones més meridionals, apartades dels Pirineus.

El fosc inici de l’expansió de la sardana s’explica, pel que sembla, amb el senzill fet que les cobles tractessin de poder actuar a les poblacions més importants de les comarques del veïnatge, i, millor encara, a les comarques allunyades.

Naturalment, no es va tractar d’una progressió ràpida i contínua, però la condició de tret típic que resultava ser la sardana va propiciar que la Diputació de Barcelona fes que Pep Ventura anés a Montserrat juntament amb la seva cobla i un nodrit nombre de ballaires per fer gala a la Reina Isabel II l’any 1862. La innegable condició de cosa popular que envoltava la sardana va atreure els cappares de Renaixença i va ser així com es va convertir en la imatge de l’adreçament col·lectiu català.

De la importància que la sardana va adquirir a Catalunya dins de les seves altres funcions de dansa representativa va néixer la idea de crear un organisme que atengués tots els seus aspectes i estudiés tot allò que pogués contribuir a donar una categoria més alta a tots els seus elements.

La sardana es va polititzar. D’aquesta idea va néixer la Lliga Sardanista de Catalunya, que, sota la presidència del mestre Joan Llongueres, va complir una gran comesa entre el 1928 i el 1936.

Després de la Guerra Civil Espanyola, a poc a poc van tornar a aparèixer les entitats sardanistes i es va tornar a sentir la música de la sardana als carrers catalans.

El 1950 es va constituir l’Obra del Ballet Popular de manera formal, amb l’objectiu de coordinar les entitats propulsores; el 1959 es van establir les Jornades d’Estudis Sardanistes; el 1960, la Diada Universal de la Sardana i els premis als mèrits sardanístics.

Taula de continguts

^