Simbologia

Donant com a bo el principi que el tipus de ball anomenat sardana ha acompanyat des de sempre el del contrapàs, és possible assegurar que ambdós han seguit la mateixa trajectòria, ja que, quan un era interpretat, també ho era l’altre. Així, doncs, ens és necessari examinar els antecedents de la sardana, que ens permeten extreure la conclusió que el seu origen és tan llunyà com el del contrapàs. No obstant això, no trobarem cap document suficientment eficient que ens en doni testimoniatge; solament ens serà possible recórrer a les suposicions més eficients que ens puguin orientar.

Possiblement la forma de dansa en cercle que ja coneixien els ibers, segons testimonia Estrabó, era aplicada a manera d’una forma de culte a la Lluna en la seva plenitud, i en aquest cas resultaria ser una dansa de caràcter astronòmic, que podia haver estat ballada a Catalunya i de la qual es pot haver originat la primitiva sardana. Una vegada establerta i en ús, aquesta dansa va haver de prendre l’aspecte d’una forma de tribut a la divinitat; amb caràcter simbòlic, era feta entorn d’una foguera perquè d'ella es desprèn llum i calor, que és font de vida.

Un altre caràcter simbòlic s’ha pretès trobar en el traçat que ofereix la sardana primitiva, consistent en què la música utilitzada per ballar-la estava composta per vint-i-quatre compassos, vuit anomenats curts i setze anomenats llargs, que sembla vulgui significar les vint-i-quatre hores de què està compost el dia solar. A més, aquests compassos estan repartits musicalment en dues parts; en els primers, és costum que la melodia presenti un aire seriós o malenconiós, i en els segons alegre i emotiu. Els primers volen simbolitzar les hores reposades i tranquil·les de la nit, i els segons les alegres i festives de la llum del dia, les quals van acompanyades d’uns breus compassos sonors, que ens fan sentir una certa semblança del cant del gall, que anuncia la nova aurora que farà vibrar d'alegria els cors.

Passem ara a veure què ens explica Francesc Eiximenis a Lo Crestià i al Llibre de les dones: “El ball són segetes e armes del dimoni que li fa fer Ball redon perque's vegin ferits per totes parts e Ball mesclat perque la pugan besar. La Mare de Déu balla ab ses doncelles de companyia. Que al cel ballen cantant les verges lloances al Senyor. Ballar de si mateix no és mal sinó mala condició del ballant. Els àngels ab les verges fan un ball devant Jesucrist e dient-li així un cant alt e preciós. En aquest cant e ball estant per tostemps ab Jesucrist. Al cel hi ha jochs, cants, balls e rialles: Els balls formats en diverses figures feometriques : Ball lonc, ball rodó, ball triangular, ball quadrat, e d'altrees figures. Els balls respondrant als cants e los cants als balls. Quant cantarant de leys faran balls plans e drets donant entendre que les leis divinals són planes e dretes. Quan cantaran de juhis sen corbaran e abaxaran senyalant himilitat e reverència. Quan cantem amors, saltant es leven a manera de flames de foch donant a entendre l'ardent amor a Déu”.

El Rei Pere III el Cerimoniós, a la seva Crònica, explica que, trobant-se de pas a Montpelier: “eixiren a rebrel los bons homens de la terra e dançant davant Nos diverses homens et dones anant així tro al palau. Trobant-se a Perpinyà : es faeren moltes ballades e moltes alegries. E apres vespres muntaren lees ballades al pati del castell e mezclaren dances de moltes maneres : E Nos haguemne gran plaer e devallam a ballar ab ells en la dança mezclada; e haguerem gran joya e plaer : E apres que haguem dançat ab ells fo vespre e faem portar vi e confits e beguem e menjam ab los balladors; dels confits donam a ells e puix leixan-los en lo pati; muntamnos en la cambra e tots anarensen a llurs alberchs. Se esdevench que la reyna, nostra muller, pari un infant mascle la cual cosa tota la ciutat hac gran goig e gran pagament ... Y encontinent anaven ballant per tota la ciutat de València”.

Aquestes són les informacions que en referència a la dansa coneixem en ús del segle XIV, però encara en queda una altra de més rellevant interès, que es troba esmentada en el titulat Llibre Vermell, que es custodia a l'Arxiu Biblioteca del Monestir de Montserrat. El pare Gregori M. Suñor, en estudiar Els cants dels Romeus al segle XIV, que es troben anotats (text i música) en el llibre, ens dóna a conèixer l'existència de la que es coneixia com a “xamosa dansa montserratina”, dita Ballada dels gotx de nostra dona en vulgar cathallan o ball rodó, la melodia de la qual, segons dictat del mestre Lluís Millet: “és tan tosca i honrada, tan campestre i honesta, que no podem dubtar que és filla del poble. Ball tipus de les nostres muntanyes, que té tot l'embruixament de l'honrada alegria dels nostres besavis. Cançó de gaita i de flabiol”.

Taula de continguts

^