Ajuntament d'Arenys de Munt
MAPA - Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació www.arenysdemunt.cat/entitats

Dades de l'entitat
Entitat: MAPA - Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació
Àmbit: Cultural
Fundació: 05-01-2005
Adreça: Rasa, 45
08358 ARENYS DE MUNT
El Maresme - Catalunya

E-mail: mapa
@arenysdemunt.cat

Telèfon: 659 92 41 35
N.I.F.: G63718662
R.E.G.: 30295
Qui som
Josep Manel Ximenis i Gil President
Enllaços recomanats
DIGUEM NO
ARGUMENTS PER VOTAR NO A AQUEST ESTATUT
TOTA LA VERITAT DELS MENTIDERS
CATALUNYA ACCIÓ
OBJECTIU: INDEPÈNDENCIA 2014
Actualitzar pàgina
Autenticació
VOLEM CONTINUAR SOTMESOS A ESPANYA? SI/NO

 
 
 
El claudicant sempre diu que sí [Víctor Alexandre]
El claudicant sempre diu que sí [Víctor Alexandre] [2006-06-05]

L’assertivitat és un terme utilitzat en psicologia per definir el comportament afirmatiu. Una persona assertiva és aquella que no tem expressar la seva opinió o els seus desitjos en qualsevol circumstància i que ofereix una gran resistència a la pressió social. La persona no assertiva, en canvi, es caracteritza per fer tot el contrari. Encara que no desitgi fer el que li demanen sempre acaba cedint per no importunar el seu interlocutor.

Aquest comportament també és extensible a les col·lectivitats, especialment aquelles la voluntat de les quals es troba subordinada a la voluntat d’una altra col·lectivitat. Catalunya n’ha donat recentment un magnífic exemple arran de la negociació de l’Estatut.



El que han fet els seus dirigents, negociant per separat el text que la societat els va demanar que defensessin junts, ha estat un espectacle plagat de situacions d’un infantilisme ridícul, més pròpies d’enveges i bravates de col·legials que de membres d’un Parlament. I és que tota la tendresa que sentim quan observem els nens jugant a ser adults es transforma en vergonya aliena quan els observats són adults comportant-se com nens. El problema és greu perquè mentre la maduresa en els primers és qüestió de temps, en els segons denota regressió.

Per això provoca hilaritat que els tres partits claudicants, PSC, ICV y CiU, parlin de “negociació” en referir-se a les seves converses amb el govern espanyol. Negociació? Com ha pogut haver-n’hi, si el partit que governa Catalunya, a més de ser el mateix que governa Espanya, està a les ordres de Zapatero i no té altra funció que defensar els interessos espanyols al Principat, fins al punt que a la taula de Madrid el senyor Iceta seia a la banda del PSOE? De quina negociació ens parlen si, com sabem, ICV està a les ordres del PSC, és a dir, de Zapatero, i necessita dir que sí a tot per tal de mantenir-se en el govern? I pel que fa a CiU, quina mena de negociació podia esperar-se d’una força política que durant 23 anys ha estat l’aliat més submís i obedient de Felipe González i José María Aznar? CiU és la viva imatge de Tarradellas: afany desmesurat de poder i menyspreu absolut pel futur nacional de Catalunya.

El pacte Mas-Zapatero és fill d’aquesta ambició: Expulsió d’Esquerra Republicana del govern, jubilació immediata de Pasqual Maragall i presentació d’un candidat feble per part del PSC. A partir d’aquí la presidència seria per a Artur Mas, la conselleria primera per a l’espàrring socialista i entre tots dos intentarien reproduir la gran obra de Pujol: anestesiar Catalunya durant un nou quart de segle. De manera que qui ara està obeint les ordres de Zapatero no és Maragall sinó Mas. Ell és l’encarregat de persuadir els catalans que aquest esperpent d’Estatut és la meravella del mil·leni. Una meravella gràcies a la qual persistiran l’espoli fiscal, el rebuig del català com a llengua de ple dret de la Unió Europea, la manca de reconeixement de Catalunya com a nació, l’absència de garanties quant a inversions de l’Estat, la incapacitat de control i gestió dels recursos i infrastructures propis, la limitació dràstica de les competències en matèria d’Institucions i Poder Judicial, la impossibilitat de tenir seleccions nacionals i la negació del dret a l’autodeterminació. Això és el que els catalans s’hauran d’empassar fins a l’any 2030, com a mínim, si guanya el sí: un lampedusià exercici de prestidigitació. És a dir, una trampa, la trampa més escandalosa de la història recent de Catalunya.

En aquest sentit, té raó la diputada d’Aralar, Aintzane Ezenarro, quan diu que aquesta trampa és “una de les coses més miserables que ha vist fer en política”. Això és així perquè els poders fàctics –o n’hem de dir famílies?- de la Catalunya actual són exactament els mateixos que els de la Catalunya franquista. El seu problema és que estan terroritzats davant el creixement de l’independentisme entre la gent jove. Estan tan neguitosos que han comès un error: criminalizant el no d’Esquerra han demostrat fins a quin punt no té fonament el seu sí. D’aquí que, mancats d’arguments per defensar-lo, hagin hagut de recórrer al fantasma de la por. “No et sentiràs una mica estrany votant el mateix que el PP?”, em va dir un dirigent socialista, creient coaccionar-me. “No, en absolut -li vaig contestar-, el que em pregunto és si no se sentirà una mica estrany el PP votant el mateix que jo”.

La veritat és que si el que es discuteix no fos tan seriós seria per morir-se de riure. No és estrany que amb aquest bagatge intel·lectual els negociadors catalans hagin tornat d’Espanya amb les mans buides. En realitat les coses són just a l’inrevés: el no soberanista mai no pot confondre’s amb el no espanyolista per la senzilla raó que aquest no, el no del Partit Popular, és l’aliat amagat del sí. El Partit Popular està encantat amb aquest Estatut, però necessita dir que no per dues raons: per poder erosionar Zapatero a Espanya i per fer que guanyi el sí a Catalunya. PSC, CiU i ICV, per la seva banda, també estan encantats amb el no del PP, perquè quan blasma l’Estatut fent-nos creure que equival a una declaració d’independència ens transmet el mateix missatge que ells en el sentit que es tracta d’un gran avenç. En definitiva, l’ensarronada històrica perpetrada per socialistes, convergents i ecosocialistes queda totalment desenmascarada sense el no del Partit Popular. I és que al final tots els matisos de l’espanyolisme català -el vocacional i l’assumit- acaben convergint amb els de la claudicació i l’ambició.



El claudicant, ja ho hem dit abans, especialment el claudicant àvid de poder, sempre diu que sí, encara que aquest sí constitueixi una indignitat contra ell mateix i impliqui, a la llarga, la seva pròpia decadència. El claudicant sempre se sent més a gust exercint la submissió que la rebel·lió, però per evitar ser descobert necessita sumar el major nombre de claudicants a la seva causa. Així, com més són, més tèbia i normal sembla la seva claudicació.

Tanmateix, la societat catalana ha de saber que l’Estatut que se sotmetrà a referèndum el proper 18 de juny és una estafa sense precedents en la nostra història. És una burda i histriònica escenificació de canvi per tal que res no canviï. Només el triomf del no sobiranista pot obrir una renegociació i obligar Zapatero a respectar el text aprovat el passat 30 de setembre pel 90% del Parlament de Catalunya. Dir no, per tant, a banda d’un acte de maduresa i assertivitat, és una qüestió de dignitat. I si algú es demana per què serveix la dignitat és que desconeix què significa sentir respecte per un mateix.

Víctor Alexandre, Periodista i escriptor
 
 
MANIFEST INSTITUCIONAL CONTRA LA HIPOTÈCA ESTATUTARIA
Davant el procés de negociació de l’Estatut que estan duent a terme el conjunt de les forces polítiques catalanes, els sotasignants, persones que no vàrem votar l’Estatut de 1979 perquè no teníem la majoria d’edat però que hem viscut amb les limitacions que ha suposat per al nostre país,


Instem tots els partits polítics a evitar caure en els errors de la primera transició. Ni el soroll de sabres ni la pressió dels sectors nacionalistes espanyols ni cap altre motiu conjuntural poden comportar la renúncia a uns objectius de país ambiciosos com va passar amb l’Estatut de 1979. Ara no està en joc la democràcia espanyola, com potser ho estava a la transició. Ara només està en joc el futur de Catalunya i aquesta ha de ser l'única prioritat dels partits catalans. Avui cap por pot justificar les retallades.

Recordem als partits que negociar i pactar no són sinònims de renunciar o rebaixar. Si no es donen les condicions per aprovar un text que respecti la lletra i l’esperit de l’Estatut aprovat amb el suport del 90 per cent del Parlament el 30 de setembre de l’any passat, és millor retirar la proposta i renegociar-la en un futur, quan hi hagi les garanties que el text aprovat comporti realment una reorganització de les relacions de poder entre Catalunya i Espanya i no la perpetuació de la situació de domini i espoli que patim des de la transició. Com a generació, ens neguem a acceptar una nova hipoteca per a 25 anys més com la que arrosseguem des de 1979.

Lamentem que durant tot el procés de negociació no s’ha respectat la unitat de totes les forces catalanes que es va viure al Parlament i s’ha acabat imposant el tacticisme partidista, fins al punt que a l’hora de tancar l’acord, s’estan evidenciant descaradament les urgències partidistes de tothom mentre que els continguts acaben sent els grans sacrificats.

Ens reservem el dret a rebutjar una proposta d’Estatut desnaturalitzada i mutilada, que no contempli el reconeixement de Catalunya com a nació, que no comporti un canvi de model de finançament que posi fi a l’espoli fiscal que pateix Catalunya, i que no garanteixi el ple exercici de les seves competències en autogovern. Els partits han de tenir present que l’última paraula sobre la proposta la tindrem els ciutadans en el referèndum. Si ens volen donar gat per llebre, que no ho facin en el nostre nom.  
 
 
El sí generacional dels qui defensen els seus privilegis
(retallat de http://viu-viu.blogspot.com/)

Estatut, ells sí. El sí generacional dels qui defensen els seus privilegis amb dents i ungles

Davant l’allau de manifestacions de la societat civil en contra d’aquest estatut, ha aparegut una iniciativa, Estatut, jo sí. No em sorprèn ni qui recolza la campanya ni com s’ha realitzat aquesta.

La massa crítica d’aquesta iniciativa són les ments benpensants del país, aquella generació que va fer la transició quan tenia entre 20 i 40 i que ha viscut d’aquesta afortunada condició.

Aclareixo, aquesta generació és la generació que es va trobar, acabada una guerra, amb un país per fer. Són aquells que ni van fer la guerra ni van haver de fugir. Són aquells que, un cop mort el dictador es van trobar un país verge de comunicadors, pensadors, empresaris, catedràtics... Aquesta és la generació que ens va fer la transició i ens va fer el marc legal en el qual ara vivim. Aquesta és la generació de la constitució, de l’estatut, de la LOFCA... També és la generació que ha guiat el nostre país fins avui. És la generació que no va acceptar el concert econòmic per a Catalunya perquè no era modern (sic).

Aquesta és la generació que s’ha enganxat com una paparra al poder i que ha perpetrat, molt sovint des d’una mediocritat aclaparadora, que la generació més ben preparada que ha tingut el nostre país en tota la seva història es nodreixi de becaris, professors ajudants, juniors, assistents, estudiants perennes...

Aquesta és la generació que no desitja cap canvi, que pretén continuar igual que sempre, que evitarà de deixar el poder amb totes les seves forces i seguirà venent el país per poder continuar vivint del cuento.

Els qui acabada la guerra i la dictadura van sortir dels amagatalls on es trobaven per ocupar el poder, ara es revolten per què els qüestionen l’statu quo. S’ajunten i exigeixen que s’escolti la seva veu, encara uns anys més, encara unes renúncies més, encara uns sous i uns euros més, encara uns consells d’administració o unes càtedres més...

I tot sense pudor, sense amagar algunes de les vergonyes que en Vicent Partal ens descobreix. Per exemple que aquesta iniciativa pretesament transversal del catalanisme polític està acollida, hostatjada, pel mateix servidor que la web del PSC, la de COM Radio, La Malla (sobre la qual hi ha un brillant article al Busot), el diari de’n Sopena elplural... i altres webs de la kale borroka sociata.

Vaja, que cada cop tinc més clar que el no, no ha de ser només un no conscient, valent i polític, també ha de ser un no generacional contra la plaga dels qui ja ens van vendre el present i ens volen vendre, també, el futur.

...és comprensible que tots aquests prohoms de la Catalunya de sempre que fins ara s’han representat a sí mateixos com a políticament renyits (Raimon Obiols, el Guti, Narcís Serra, Miquel Roca...) s’uneixin contra els qui els qüestionen a ells i a la seva gestió. Però ells ja són grans, i han de plegar.
 
 
Les entitats pel dret de decidir comencen la campanya
Les entitats pel dret de decidir comencen la campanya a la plaça Catalunya

El repte de congregar milers de ciutadans, com havien fet ara fa tres mesos pels carrers de Barcelona, era difícil d’igualar. La segona convocatòria de la Plataforma pel dret de decidir no va aconseguir omplir la plaça Catalunya. Tot i així, els participants van deixar les consignes molt clares. Davant d’unes 2.000 persones, segons la Guàrdia Urbana, cap dels cinc catedràtics i dos representants que van prendre la paraula va dubtar a titllar l’Estatut d’autèntic «frau», resultat d’«una plana política que ha claudicat davant dels poders de l’Estat». Davant de les visions catastrofistes que han proclamat alguns partits, Xevi Safont, que va parlar en nom de la campanya Diguem «No», va considerar que el triomf del vot negatiu el pròxim 18 de juny marcarà l’inici del camí per a un nou govern de Catalunya, «que ha de conduir la nació cap a l’autodeterminació», prèvia convocatòria d’un referèndum, que va vaticinar no més enllà del 2016.

Per Hèctor López-Bofill, catedràtic de dret constitucional, la negociació de l’Estatut a Madrid –«estatutet», li va dir l’historiador Oriol Juqueras, al seu torn– ha deixat un text «totalment desmantellat», que no garanteix el finançament suficient per a Catalunya i que deixa el terme nació sense cap valor legislatiu. De fet, cap dels partits del Parlament de Catalunya en va sortit ben parat. «El PSC ha anat a assegurar-se la reelecció del president espanyol, CiU ho ha fet per recuperar el poder al preu que sigui, ICV intenta ser l’eco del PSC i ERC ha oscil·lat entre els continguts i la tàctica», va resumir l’economista Elisenda Paluzié. La portaveu de la plataforma, Mònica Sabata, va explicar, just abans de començar l’acte, que si pel 18 de febrer la plataforma «només va rebutjar el ‘sí’, acollint el vot nul, blanc i el ‘no’», ara «ens hem decantat clarament cap al ‘no’». Un «no» que va voler desvincular del vot negatiu que proclamen alguns partits del Parlament de Catalunya perquè «nosaltres som entitats i moviments socials aliens als moviments dels partits». Sabata va mostrar-se convençuda que, d’aquí al dia del referèndum, la plataforma aconseguirà mobilitzar el vot negatiu a tot el territori i va confiar que, abans de la crida a les urnes, podran convocar una altra manifestació massiva pels carrers de Barcelona. Entre el públic, s’hi va veure el secretari general d’ERC, Joan Puigcercós.

[El Punt, 28/05/06]

 
 
L'ÚLTIM OBSTACLE - Article d'en Julià de Jòdar
Si res caracteritza l'estat actual de polítics i comentaristes, de cara al 18-J, és la por que el no a l'estatut afavoreixi la formació d'un moviment alternatiu al monopoli institucional de la nostra nació.
Columnistes i politòlegs es manifesten favorables al nou estatut. N'hi ha que, des d'un realisme independentista (?), ens diuen que ara es tracta de la 'millora d'un sistema autonòmic espanyol' i que la 'reforma estatutària' no ens 'allunya d'un procés independentista encara llunyà (sic)'. I, doncs, com s'hi arriba, a aquest procés? Com es construeix la consciència del poder propi, si cada quart de segle demanes al teu poble que accepti el sotmetiment, en un referèndum muntat amb el consentiment de l'estat opressor?

N'hi ha que demanen un sí radical per tal 'd'ampliar les bases del catalanisme i apropar-nos eventualment a una democràtica independència'. (!) Són aquells que et diuen que, si continues anant coix, t'adonaràs de com n'és, d'important, de caminar amb totes dues cames, i algun dia gosaràs provar de caminar solet. No et diuen, però, que, mentrestant, hi ha gent que et vol trencar totes dues cames, i que, quan et despertis de tanta quimera retòrica, ja seràs un invàlid.

N'hi ha que pregonen les bondats de donar el sí en nom d'un 'patriotisme' que demana 'eficàcia, o sigui acords i rigor'. Home, si els acords et vénen imposats, com és el cas, l'eficàcia i el rigor seran al servei de la causa que te'ls ha imposats, perquè, si no, et diran que ets un masover ineficaç i desordenat, i et despatxaran. Què han fet, sinó, amb els sobiranistes institucionals, quan aquests no han estat tan 'eficaços i rigorosos' com exigien els paràmetres dels dominadors i els seus dependents? I, si encara que te'ls imposin, els acords, vols creure que no, que els has aprovats amb plena consciència, llavors no apel·lis al patriotisme, perquè uns altres et podrien dir botifler. I tots contents.

N'hi ha que trien paraules grandiloqüents, com ara 'dignitat', 'moment greu', 'extrema seriositat', tot escrit amb la tinta invisible del consens, no fos que prenguéssim mal. I, si el moment és tan greu i tan digne i tan seriós, com és que criden a la majoria silenciosa, al poble menut, als catalans que 'en els seus afanys de cada dia, tiren del país, al marge de les vanitats i de l'èpica del tauler polític'? Per què no els diuen, a aquests catalans que, de les pedres, en fan pans, quines seran les partides reals de què podran disposar, en canvi de la suor de cada dia, si aproven l'estatut? Doncs, senzillament, perquè no ho saben. Ni ho poden saber, donada l'opacitat en què reclou els seus comptes l'estat dominador, abans no t'endinyi una altra llei orgànica en benefici propi, si veu que et dóna més que no et pertoca per a la mera subsistència.

N'hi ha que diuen que el catalanisme ha tornat a guanyar una batalla, que Espanya ens tornarà a estimar... a través de CiU, reconvertida, pels interessos del PSOE, en representació de la Catalunya del 'peix al cove' (que sempre es mengen els qui trien el peix a llotja, no pas els qui el pesquen o fan el cove). Són els qui tenen por del ridícul, que mai més no ens prenguin seriosament a Madrid, que hi ha hagut excessos per tots dos costats... Com si importés gaire quedar bé davant els criats de l'amo que t'imposa tota mena d'exaccions. Com si ningú et pogués tenir respecte, si no tens poder. Com si l'asfixiador tingués els mateixos drets morals que l'asfixiat. No s'adonen que, el ridícul, l'han fet els nostres dirigents polítics davant el poble, que ja no els pot prendre seriosament, i que, els excessos, els han comesos ells, els dirigents, en abusant de la confiança de la gent per fer-li veure blanc allò que era negre. I ben negre.

En fi, n'hi ha que, deformats per les claudicacions fetes quan eren joves, ens diuen que ens juguem el futur, que prenguem les engrunes que ens volen graciosament concedir els afartats de l'àpat oficial, perquè 'necessitem més recursos i més capacitat de decisió' (!!??). Que, afegeixen, si no diem sí ens quedarem amb 'el vell estatut [bo i renunciant] als avenços en autogovern i finançament'. Per què no comparen, amb xifres reals i significatives, on érem, quan es va aprovar l'estatut del 1979, i on som, després d'estar sotmesos a la constitució i a l'estatut espanyols durant un quart de segle? I, a més, diuen, no castiguem els partits, que ja en tindrem temps quan ens convoquin a les eleccions regionals. Que Déu els conservi la vista, a aquests guaites! Què volen? Una generació o dues més de gent mesella, fent la viu-viu, mentre perdem tots els trens, Espanya ens tritura, Europa ens ignora, i la globalització ens difumina?

Carai, si tenen por del no!

Allò que sintetitza aquesta por difusa als mitjans de comunicació, amagada darrere consells paternals, admonicions erudites, ziga-zagues retòriques, i crides a la realitat (la seva, és clar), és la pinça dialèctica formada per CiU i PSC, que arrenquen la seva campanya a la manera clàssica d'una consulta totalitària.

Els primers ens amenacen amb una regressió als temps franquistes posant, a la seva propaganda, imatges de bitllets de vint duros i seats sis-cents (cosa que ningú no s'havia atrevit a fer llavors de l'estatut de 1979). Si n'arriba a tenir, de por, la gent de CiU, que el seu 'tinglado' amb Espanya se'ls en vagi en orris.
Els segons fiquen el no dins un poti-poti favorable al PP i contra Catalunya. Tot allò que serveixi per reforçar Zapatero i el PSOE a Espanya, ja els està bé, als senyors del PSC, encara que Catalunya en surti debilitada, amb el seu sí oportunista.

El cas és que tots aquests senyors han fet veure que disputaven una cursa d'obstacles, amb tanques de debò. Però les coses, que són obstinades, i la consciència de la gent, que ha vist aquí i allà el cartró-pedra del decorat, han posat en evidència que els nostres atletes eren falsos. I ara les cames els fan figa.
Perquè els resta l'últim obstacle a superar. El de debò. El que no és de mentida. El que no permet ni trampa ni cartró.

L'última tanca a superar és el poble convocat al referèndum. Poc o molt nacional. Poc o molt cohesionat. Metropolità o rural. Tant hi fa: real. I que, en els somnis de control absolut d'alguns lampistes, era com una tanca de nyigui-nyogui. I ara, quan es desperten, s'adonen que la tanca és de debò.
Potser la superaran a empentes i rodolons, ranquejant, ajudats per tota mena d'auxiliars. O no la superaran.
Allò que no podran evitar que se sàpiga és que la cursa ha estat un bluf.
I que, tard o d'hora, caldrà començar-la de bell nou. Amb nous atletes i uns altres reglaments.

Julià de Jòdar   juliadejodar@mesvilaweb.com

 
 
 
Oleguer: "l'Estatut em sembla insuficient"
El crack futbolístic Oleguer Presas va visitar l’Acampallengua d’Esporles i hi va fer furor. En una entrevista a Diari de Balears, exposa les impressions lingüístiques que va rebre de la seva visita a Mallorca: “la unitat de la llengua corre perill segur. Llavors la situació de la llengua depèn de cada zona i a cada zona és millorable, en alguns llocs per uns motius i en altres per uns altres. El que diem és que aquest territori és de parla catalana i és ben clar que en molts llocs el català no s'hi empra com a llengua vehicular”. En aquest sentit, per prestigiar la llengua, apunta: “el fet que Rijkaard parli el català fa que la gent no ho vegi com una cosa vergonyosa o de poble. Si deixam de parlar la nostra llengua, perdem la nostra cultura”. Oleguer també dóna el seu punt de vista sobre l’Estatut de la Moncloa: “és un document de mínims. Em sembla insuficient. Però més que el document en si, el que no m'agrada és la posició adoptada pels representants de Catalunya. Realment em sembla que no és la forma d'aprovar un Estatut. Després de dos anys d'haver-nos venut la moto que havien aconseguit un pacte històric entre tots els partits catalans, i que això suposararia un avanç importantíssim per a Catalunya, no em pareix bé que arribi a Madrid, es retalli i sembli bé”. El futbolista també aposta perquè Catalunya tingui la mateixa oportunitat d’opinar sobre el seu futur com ha tingut Montenegro: “jo hi confio. La decisió l'ha de prendre el poble. No és qüestió de l'autodeterminació, és que totes les decisions les ha de prendre el poble”, alhora que aprofita per criticar l’allunyament de la política de la vida real: “després es queixen que la participació dels joves és baixa, però no se segueix el camí correcte per acostar la política al poble. El poble s'aproximarà a la política quan senti que és útil”.
 
 
Rebutgem aquest Estatut
Perquè som una nació i tenim el dret de decidir


La Plataforma pel Dret de Decidir vam convocar la manifestació del 18 de febrer per donar veu al poble català en un moment en el qual es definia un marc polític nou. Vam sortir al carrer per reivindicar que som una nació i que tenim el dret de decidir. És a dir, que som els catalans i catalanes els que hem de tenir capacitat política sobre tot allò que ens afecta.

Hem pogut constatar, però, com el projecte d’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya ha estat sotmès a un tracte humiliant per part de les institucions de l’Estat, amb la modificació substancial de 165 articles i disposicions (i un preàmbul refet de dalt a baix)  i  no ha estat defensat de forma conseqüent per bona part de la classe política catalana, amb la renúncia a aspectes fonamentals per al nostre autogovern.

Rebutgem l’Estatut que serà sotmès pròximament a referèndum perquè, a més de representar una vulneració d’un acord àmpliament majoritari del Parlament català, no inclou cap de les aspiracions i propostes a favor de les quals ens manifestàrem el 18 de febrer i reclamàvem en el nostre manifest inicial.


1-No reconeix Catalunya com a nació.

La definició de Catalunya (article 1) queda igual que en l’Estatut de 1979 vigent, amb la devaluada expressió de “nacionalitat”. El concepte de nació queda postergat al preàmbul, amb una al·lusió vaga sense cap mena de fonament ni conseqüència jurídica, cosa que certifica la desnaturalització de tot l’articulat. Es nega l’existència del poble català com a subjecte de drets nacionals i històrics com el dret a decidir el nostre futur, a una relació bilateral entre Catalunya i l’Estat i a una projecció internacional pròpia (en diplomàcia, economia, cultura o seleccions catalanes).

Es nega la realitat nacional occitana de la Val d’Aran (article 11)

 
2-No representa cap avenç en la sobirania fiscal

Es refusa que la Generalitat tingui responsabilitat fiscal sobre tots els impostos recaptats a Catalunya. L’Agència Tributaria Catalana es limitarà a gestionar els tributs propis i els cedits per l’Estat en la seva totalitat. En canvi, els impostos més significatius (IRPF, IVA, Societats i Impostos especials) continuaran en mans de l’Agència Tributària de l’Estat.

La capacitat normativa sobre tots els impostos, plantejada per la proposta del Parlament, referida a tots els aspectes significatius (base imposable, tipus impositiu, exempcions, reduccions i bonificacions), s’ha quedat en una promesa vaga d’ampliar la capacitat normativa en aquells impostos sobre els quals s’amplia el percentatge de participació de la Generalitat, mentre que l’Impost de Societats queda totalment en mans de l’Estat.

En cap cas es pot parlar d’un nou model de finançament. L’increment de la participació en alguns tributs (iniciada l’any 1993) no passa de ser una cessió virtual, en no comptar amb una Agència Catalana que els recapti tots. Tampoc no garanteix un increment dels recursos, ja que l’augment dels ingressos procedents de la cistella d’impostos serà compensat per la disminució dels ingressos procedents del Fons de Suficiència.
 
Encara més important: l’article 201 fa una referència explícita a la LOFCA (cosa que no feia el projecte del Parlament), a la qual quedem sotmesos, i l’article 206 deixa clar que els nivells de suficiència, solidaritat i anivellament seran fixats només per l’Estat. S’elimina així qualsevol possibilitat de relació bilateral Estat-Generalitat i serà el Govern central, en el marc del Consell General de Política Fiscal i Financera, qui determinarà els diners de què finalment podrà disposar la Generalitat. A més, sense instruments estadístics adequats (balances fiscals, renda disponible dels territoris en termes reals) el model continuarà mancat de transparència.


3-Impedeix la presència internacional del nostre país

El reconeixement internacional a què pot accedir Catalunya és el propi d’una regió de la Unió Europea, no d’una nació. L’Estatut preveu que el Govern de l’Estat pugui incorporar representants de la Generalitat de Catalunya a les delegacions espanyoles a la Unió Europea o a altres organismes internacionals, en els afers relacionats amb les competències o interessos de Catalunya, de la mateixa manera que pot convidar-hi representants de les altres comunitats autònomes. Naturalment, els catalans seran acreditats i identificats com a espanyols. No es descarta que Catalunya tingui una presència directa en alguns organismes en qüestions que afecten les seves competències, però sempre amb un reconeixement de segona categoria, com correspon a les realitats regionals.

L’article 200 diu que “La Generalitat ha de promoure la projecció internacional de les organitzacions socials, culturals i esportives de Catalunya i, si escau, llur afiliació a les entitats afins d’àmbit internacional”. És un redactat prou ambigu per no permetre que les seleccions esportives, per exemple, representin plenament el país en competicions internacionals. En aquest tema, s’ha suprimit, del text del Parlament, el punt que reclamava com a competència exclusiva “el foment de la projecció exterior de l’esport català per a garantir que les federacions catalanes participin en competicions oficials d’àmbit europeu i internacional”.


4-No millora la posició de la llengua

La llengua catalana no és reconeguda com la històrica i pròpia dels Països Catalans, com l’eina de cohesió nacional i social de tota la comunitat. A més, les modestes propostes del projecte d’Estatut del Parlament han quedat substancialment retallades:

- Quan s’estableix el català com a llengua d’ús normal i preferent de totes les administracions de Catalunya, no inclou totes les administracions i mitjans presents a Catalunya.

-La competència lingüística de la Generalitat no es projecta sobre la “doble oficialitat”, sinó sobre la llengua catalana, cosa que resolt a la baixa la qüestió respecte de la mateixa doctrina del Tribunal Constitucional.

- El deure de conèixer les dues llengües oficials queda sense conseqüències jurídiques, ja que s’ha eliminat del text original la impossibilitat d’al·legar-ne desconeixement.

- Les propostes relatives a normes d’etiquetatge, considerades insuficients per les associacions de defensa de la llengua,  també es modifiquen de manera que “almenys en català” esdevé “també en català”.

- Per a magistrats i jutges, el coneixement del català serà un mèrit i no un requisit.


5-No permet que establim polítiques pròpies de ciutadania i d’immigració

Amb la seva submissió a les lleis estatals, l’Estatut no permet l’ampliació dels drets de ciutadania a la població catalana d’origen estranger, sense els quals no es pot parlar de veritable incorporació. És més, han desaparegut competències previstes en el projecte del Parlament  com “l’establiment i la regulació de garanties en relació amb els drets i deures de les persones immigrades” o la relació bilateral Estat-Generalitat per a la determinació dels contingents de persones immigrades. El nou text redueix el paper de la Generalitat a l’execució de la legislació estatal i europea en matèria de treball d’estrangers, condicionada a la “necessària coordinació que correspon a l’Estat”.  


6-Continuen en mans de l’Estat qüestions legislatives i executives essencials

Aquest Estatut no ens dóna dret a decidir en temes socials i econòmics importants, com són salut, educació, gestió d’infraestructures (aeroports), justícia i règim local. Ens manca també un marc català de relacions laborals.  

L’Estatut continua subordinat a la Constitució espanyola i, per tant, l’Estat continua mantenint intacta la seva capacitat legislativa (també executiva, en alguns casos) en competències exclusives. A més d’algunes, que ja hem esmentat, com les relacions internacionals o la regulació de la ciutadania, l’article 149 de la Constitució estableix fins a 32 qüestions com a competències exclusives, algunes tan importants com la defensa i les forces armades, l’administració de justícia, la legislació laboral, la planificació general de l’activitat econòmica o el comerç exterior.


7-Els drets democràtics i socials queden sotmesos a la legislació de l’Estat

La Generalitat no tindrà capacitat per convocar consultes entre la ciutadania en forma de referèndum, ni tan sols en aquells temes en els quals disposa de competències, com preveia el projecte del Parlament. Tampoc s’admet una circumscripció pròpia, o amb CCAA pròximes, a les eleccions europees.

L’extensa relació de drets socials i mediambientals no amaga la seva manca d’eficàcia i força normativa. En tots els punts conflictius (laïcitat de l’ensenyament, dret a una mort digna, dret de les dones a disposar del propi cos) ha quedat palesa i, moltes vegades explicitada, la seva subordinació a les lleis estatals. Les formulacions genèriques i la manca de mecanismes de garantia resten també força legal a aquest Estatut.    


En resum, aquest projecte d’Estatut no inclou cap de les aspiracions i  propostes a favor de les quals ens vam manifestar el 18 de febrer passat: no ens reconeix com a nació, no se’ns permet gestionar els propis recursos, no ens dóna dret a decidir en els afers socials més importants i no se’ns reconeix el dret a l’autodeterminació.

No volem renunciar a uns objectius de país ambiciosos i ens neguem a acceptar una nova hipoteca que perpetuï anys i anys la situació de subordinació sobre les generacions que vénen. Hem de rebutjar aquest Estatut per evitar que aquest marc autonòmic quedi congelat i el país vagi perdent poder de decisió i dinamisme respecte les altres nacions europees. El poble català s’ha de dotar de les eines legislatives necessàries per ser una nació lliure i avançada dins Europa. Per això, les lleugeres millores que pot suposar aquest Estatut respecte del vigent no són en absolut l’avenç que necessita el país, i no corresponen al ritme amb què avança la societat catalana, que, en les seves reivindicacions, supera de llarg aquest estret marc autonòmic que estableix l’Estat espanyol.

La Plataforma pel Dret de Decidir continuarà treballant per a un futur escenari d’autodeterminació, on ens siguin reconeguts els nostres drets com a poble i on un veritable procés constituent permeti als catalans i a les catalanes de decidir les normes que han de regir la nostra societat. Per això, cal que fem un primer pas participant activament en el referèndum i expressant de forma massiva el rebuig a aquest Estatut.  Davant dels atacs i les amenaces antidemocràtiques, i davant també de les actituds polítiques servils, el poble català ha de demostrar coratge i fermesa en la defensa dels seus drets.

Perquè som una nació i tenim el dret de decidir

NO ENS DEIXEM ENGANYAR, REBUTGEM AQUEST ESTATUT

Plataforma pel Dret de Decidir
 
 
 
 
 
LA PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR RECLAMARÀ EL 'NO'
Perquè som una nació i tenim el dret de decidir,
Per dignitat,
Rebutgem aquest Estatut: votem no.



La Plataforma Pel Dret de Decidir,

va fer públic, amb data de 24 d’abril de 2006, la seva voluntat de dur a terme una campanya activa de rebuig al sí a l’actual proposta d’Estatut d’autonomia, assumint i donant suport a totes les opcions de vot que expressessin aquest rebuig, ja fos el vot no, el vot nul compromès o el vot en blanc, recollint el sentir de les diferents entitats i moviments socials que la conformen.

Des d’aleshores s’han esdevingut alguns canvis que han portat a reconsiderar aquesta posició. El pol sobiranista s’ha anat decantant cada vegada més per un vot negatiu. Primer van ser els líders d’opinió, pensadors i mitjans de comunicació que no entenien que no s’apostés per un plantejament més efectiu, després la mateixa societat civil que també reclamava poder dir les coses clarament, i ERC que impulsada per les seves bases també s’ha decantat pel NO. Finalment, altres entitats de sectors diversos de la nostra societat, com el sindical o l’estudiantil, també han apostat pel NO.

Tenint en compte que les opcions de vot nul o blanc requereixen d’una conscienciació i un nivell de pedagogia i explicitació superiors a una opció negativa i, en conseqüència, d’instruments de comunicació potents, i que hi havia coincidència a considerar que la força de la Plataforma quedava limitada al no pronunciar-se més enllà d’un rebuig genèric sense especificar una opció de vot.

Considerant que aquestes circumstàncies d’indefinició de referents no partidistes, com el que suposa la Plataforma, fins i tot podien contribuir a un abstencionisme que jutgem negatiu.

Cercant, doncs, fer front i superar aquests problemes, i amb el convenciment que els defensors del no haguessin fet el mateix, les entitats adherides a la Plataforma que es van pronunciar en favor d’un vot nul compromès, o el vot en blanc han arribat a l’acord d’acceptar que la Plataforma en el seu conjunt expressi públicament el seu posicionament en favor del NO, tot respectant la diversitat de postures que ja foren expressades en assemblees anteriors.

Per tant, aquest posicionament de la Plataforma no pressuposa, en absolut, que no hi hagi entitats en el seu si que puguin seguir mantenint la seva  prioritat per un altre tipus de vot, però que donen suport a una opció unitària de la Plataforma concretada en la defensa d’un vot negatiu en aquest referèndum.


19 de maig de 2006
 
 
Efectes de l’Estatut en el futur de la llengua [Jordi Serra]
Article de Jordi Serra, prospectivista, publicat a l'Observatori de l'Estatut

Un dels principis fonamentals de la prospectiva (la disciplina que estudia el futur per comprendre’l i poder-lo influir) és que el demà és múltiple i alternatiu, un ventall d’opcions que se’ns presenten per intentar triar-ne la millor. Des d’aquest punt de vista, pot ser interessant analitzar les implicacions dels diversos textos estatutaris, el de Sau, el projecte aprovat pel Parlament de Catalunya i el Dictamen del Congrés, per estudiar en forma d’escenaris de futur alternatius el seu impacte sobre la possible evolució del català. En aquest sentit, l’accent d’aquesta aportació no recaurà tant en l’anàlisi comparativa de les diverses versions estatutàries (tasca que ja han fet les aportacions d’Isidor Marí i Eva Pons en aquest observatori) sinó en els seus efectes de futur.
Plantegem 3 escenaris possibles 1. L’escenari amb l’Estatut vigent 2. L’escenari d’acord amb l’Estatut del 30 de setembre 3. L’escenari, segons el dictamen del Congrés
1.L’escenari amb l’Estatut vigent
És obvi que per a l’Estatut de Sau aconseguir la cooficialitat del català (art. 3) ja era una fita. Allò permetia al català fer un salt qualitatiu i, a més a més, en aquell moment era poc realista plantejar-se d’anar gaire més enllà. Però l’Estatut de Sau ha envellit i, pel que fa a la llengua, ho ha fet malament. Un seguit de factors ho palesen, entre ells:
• L’arribada d’immigrants, que ha estat espectacular i ha modificat la mida i la composició de la nostra estructura poblacional.
• El rearmament teòric de l’espanyolisme i de l’estatisme en general.
• El creixement de sectors autòctons que defensen el bilingüisme com la millor opció per a Catalunya (però que, en realitat, volen mantenir la situació de diglòssia actual).
Per tant, l’escenari que es dibuixa per al català amb l’Estatut de Sau és el d’anar esdevenint una llengua cada cop més minoritzada, cada cop més arraconada en la realitat social i, per tant, d’anar avançant fermament cap a la irrellevància i la desaparició. Aquesta opció seria l’escenari tendencial, aquell que extrapola la situació actual en el futur sense ruptures rellevants. Ara convé examinar fins a quin punt el text del Parlament i el del Congrés suposen alternatives a aquest escenari.
2.L’escenari d’acord amb l’Estatut del 30 de setembre
Tal com s’indica en els articles de Marí i Pons, el projecte del Parlament presentava alguns canvis importants. Pons en destaca «la major extensió, que reflecteix l’horitzontalitat de la matèria lingüística [...], una major garantia de l’autogovern lingüístic [...] i la introducció de previsions adreçades als òrgans de l’Estat, aprofitant el caràcter bifront de la norma estatutària». En una línia molt coincident, i entre altres coses, Marí assenyala «l’extensió del principi de disponibilitat lingüística a l’àmbit privat» (art. 34) i la normativa en matèria d’immigració (art. 138). Això permet concloure que, efectivament, aquest projecte proposava un escenari diferent, una ruptura, respecte a la hipòtesi tendencial que marcava l’Estatut de Sau. Encara més, si es té en compte el grau de debat, anàlisi i consens que va tenir aquest text, es pot afirmar que el projecte del Parlament ens portava a un escenari normatiu, és a dir, a un escenari impulsat principalment per la voluntat dels actors de provocar i liderar un canvi de futur. Aquesta era, per a mi, la principal virtut del text del Parlament: la seva gran promesa d’esdevenidor, allò que s’ha qualificat de potència estratègica. I és que, fonamentalment, una norma com un estatut és una aposta de futur col•lectiva, l’eina que ha de permetre la construcció d’un avenir millor per a les properes generacions. Pel que fa al català, es pot discutir fins a quin punt aquest text en garantia la supervivència, però el que no es pot negar és que espremia al màxim les possibilitats del marc actual i obria escletxes per a més canvis anys a venir.
3. L’escenari, segons el dictamen del Congrés
El darrer text, però, ens presenta un nou escenari que, tot i mantenir algunes de les innovacions del projecte del Parlament, globalment considerat planteja una reculada a la situació del 79. Marí i Pons assenyalen prou clarament en quins punts ha actuat el “ribot” i els efectes d’aquestes intervencions: la limitació del deure de coneixement del català, la reducció de la competència lingüística de la Generalitat, l’eliminació de la prohibició de la traducció, la “guetització” de l’aplicabilitat del català (substituint «a Catalunya» per «de Catalunya»), etc. Ras i curt, el Dictamen del Congrés suposa el manteniment del català com a llengua minoritzada i, per tant, la consagració de la situació de diglòssia que pateix. Amb tot, no es pot dir que és un retorn a l’statu quo del 79 i prou. És molt pitjor! Perquè el context actual és molt més desfavorable al català que aleshores. Actualment, el català pot haver guanyat la batalla de l’aula però està perdent la del pati, la del cinema, la del comerç, la de la informàtica, la de la projecció internacional i, bé, cal que segueixi? L’escenari que dibuixa el Dictamen del Congrés respecte de l’escenari tendencial inicial és una ruptura a pitjor provocada per l’acció de factors sobrevinguts no sempre controlables pels actors autòctons. La situació que projecta per al català és molt negativa; de fet, es pot preveure el pansiment del català, com el d’una planta a la qual es nega l’aigua i la llum. En resum, el tràmit parlamentari ha provocat el pas d’un escenari proactiu, on els actors locals assumien un lideratge normatiu per donar un impuls a Catalunya, a un de rupturista (a la baixa) que només permetrà desenvolupar estratègies adaptatives. Es miri com es miri, s’ha perdut una oportunitat històrica.
 
 
Consideracions sobre el dret a l’autodeterminació
Darrerament el terme de dret a l’autodeterminació, surt sovint en els debats televisius, en les tertúlies radiofòniques, i cadascú i diu la seva, ens trobem amb tantes interpretacions, com persones opinen, en alguns casos hi ha una mala voluntat manifesta de tergiversar el concepte, en d’altres, la majoria,  desconeixença del seu significat concret, ens hauríem de preguntar doncs, si sabem de què parlem quan parlem del dret a l’autodeterminació.

Constatem com des de les institucions, no s’ha explicat el concepte, no s’ha fet pedagogia, sobre el què vol dir el dret a l’autodeterminació, quin és el seu significat precís, més aviat s’ha tingut interès en deixar el concepte, en una boirosa nebulosa.

El dret a l’autodeterminació podria ésser explicat, com el principi democràtic segons el qual una comunitat humana, un poble una nació, dins un marc territorial concret, decideix lliurement el seu destí, el d’adoptar un determinat tipus d’organització política, i arribat el cas, esdevenir un Estat independent.

En un Estat legalment constituït, el dret a l’autodeterminació, seria el reconeixement del dret a a decidir, lliure i democràticament que té un poble o nació per tal de poder corrregir situacions de dominació política, econòmica o militar, que el puguin afectar.  

Aquest  dret, hauria de permetre a un poble o nació de poder viure lliurement en igualtat de condicions amb els altres pobles del món, l’exercici del dret a l’autodeterminació, és un dret fonamental, una base sòlida, on construir  uns estatuts jurídics de drets humans, és alhora undret humà elemental.

El primer document que esmenta aquest dret, és la Declaració d’Independència dels EUA del 1776,  formulat de manera més precisa, a proposta de V.I. Lenin, apareix en el Cogrés dels Bolxevics de 1913, on s’aprova una resolució favorable a l’exercici del dret d’autodeterminació, amb l’aclariment que per autodeterminació, s’entén el dret de separació política i de constituir Estats nacionals independents. De tota manera el  comunisme soviètic, considerà el dret a l’autodeterminació, com a un element fàctic, supeditat al valor estratègic superior, de la revolució socialista.

Després de l’acabament de la I Guerra Mundial, semblà  que s’imposava en el món el concepte del dret dels pobles a l’autodeterminació, d’acord amb els catorze punts del president dels EUA W.Wilson (1918) i de la Conferència de Pau de París (1919-20).

A l’acabament de la II GM (1945) es produiren tot un seguit  de lluites antiimperialistes en el Tercer Món, per tal d’eliminar el jou colonial, que són conegudes com el  procés de descolonització, en aquest context l’ONU el 1960, declarà que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, donant així un suport jurídic a les lluites d’alliberament dels pobles d’Àsia i Àfrica.

A Catalunya el concepte polític del dret a l’autodeterminació, apareix, encara que formulat de forma poc precisa, a inicis del segle XIX  amb els plantejaments del republicanisme federal.

El primer text polític que recollint el dret a l’autodeterminació, advoca per la independència política, és la Constitució Provisional de la República Catalana (l’Havana 1928), que té 36 títols dividits en 302 articles, el text fou redactat i presentat com a ponència pel montblaquí, Josep Conangla i Fontanilles, a l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, que es celebrà a l’Havana amb l’assistència de F. Macià els dies 30 de setembre i 1, 2 d’octubre de 1928. Amb aquest text es vol donar una visió dels drets, de les garanties, del caràcter i de l’organització Estatal, de la futura Catalunya independent, alhora que és un exercici per a bastir, les bases jurídiques per a una independència real. D’aquesta Constitució Provisional de la República Catalana, en volem recordar pel seu interès i la seva claredat conceptual, l’article primer del títol primer, que tracta del règim polític de Catalunya, diu així : Art I.- El poble de Catalunya, en exercici del dret immament que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en estat independent i sobirà, i adopta com a forma de govern, la república democràtico representativa.

Tres anys més tard el 14 d’abril de 1931 Francesc Macià, proclama la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, la manca de suport militar a la iniciativa de F. Macià i una actitud ambigüa per part de bona part del polítics del  seu entorn, obliguen a la negociació,  a fer marxa enrera de la proclama inicial i acceptar la fórmula d’un Estatut, que haurà d’ésser aprovat pel govern de Madrid.
En el preàmbul de l’Estatut de Núria de 1931, s’hi diu: La Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya en la redacció del projecte únic d’Estatut, ha partit del dret que té Catalunya com a poble, a l’autodeterminació. Aquest punt retornà retallat des de Madrid, i per tant, no s’incorporà al text de l’Estatut de 1932.
Tres anys després el 6 d’octubre de 1934, com a resultat de la tensió entre el Govern Català i el de l’Estat, per tal que al Parlament Català li fos reconegut el dret a decidir,és a dir, acceptar que la sobirania correspon al poble de Catalunya en la figura del seu Parlament, perquè el poble català és el subjecte nacional de decissió. El President Lluís Companys, en un acte de sobirania, de dignitat i de realisme polític declara l’Estat Català de la República Federal Espanyola.

Caldrà esperar la derrota i l’ocupació  de 1939, perquè després d’una anàlisi dels errors fets en el període 1931-39, se’n puguin extreure conclusions i fixar nous rumbs polítics, en aquesta línia és de remarcar l’efecte que produí un text aparegut a l’exili francés, el dia 23 d’abril dia de Sant Jordi de 1939, signat per l’expresident del Parlament Català, Joan Casanovas i Maristany, que tingué molt de ressò i una bona acollida, entre els exiliats en general i els internats als camps de concentració de la Catalunya Nord. En el document J. Casanovas, es fa  una crida a la capacitat de decidir, i  a la sobirania nacional per damunt d’altres consideracions, així escriu: Ni puny clos ni palmell estès, prou canvis de nom, prou Estatuts i Mancomunitats i autonomies. Catalunya sobirana ni més ni menys. Aquesta visió política corresponia a la línia política defensada des de la seva fundació per Estat Català, Nosaltres Sols, Palestra i d’altres grups i organitzacions, que es reclamaven separatistes segons la nomenclatura de l’època, és a dir independentistes.

A l’ acabament de la II GM  el 14 d’abril de 1945, la Delegació  del Consell Nacional Català als EUA, presenta a la Conferència sobre Organització Internacional, realitzada a Sant Francisco (Califòrnia) una  Apel·lació a les NU, en la dita Apel·lació, Catalunya demana que llurs drets de nació siguin reconeguts, per tal que Catalunya, exercint el seu dret a l’autodeterminació, pugui lliurement unir-se a la reorganització de la Península, quatre punts precisos, fixen les seves peticions que són aquestes, que:

-El seu procés d’alliberament nacional, sigui posat a l’ordre del dia, com un cas que necessita atenció immediata.

-Que la seva reclamació d’autogovern, sigui registrada per a solució immediata, sota els principis i clàusules de la Carta de l’Atlàntic, independentment de qualsevol situació política que sigui planejada per a a Espanya.  

-Que la seva posició dins de l’organització política d’Espanya, sigui decidida per Catalunya mateixa, a través del plebiscit dels catalans nacionals, després de reconegut el seu status de nació.

-Que qualsevol desavinença o disputa, entre Catalunya i Espanya sigui sotmesa per a ésser oïda davant del Consell de les NU, o la Cort Internacional de Justícia.  

L’Assemblea de Catalunya (AC 1971-77) plataforma unitària antifranquista, que agrupava pràcticament tots els partits polítics, des de l’extrema esquerra fins al centre, a més de centrals sindicals, organitzà importants mobilitzacions de masses. En el punt tercer de la seva declaració de principis s’hi demana: El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats  en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació. És d’agrair la precisió terminològica d’aquest tercer punt, que després amb el pas del temps i les grans rebaixes de la transició, es féu fonedís per políticament incorrecte de textos posteriors, que només recolliran el primer paràgraf d’aquest tercer punt. És un exercici interessant, de remarcar com en infinitat d’articles i treballs elogiosos sobre l’Assemblea de Catalunya, com a força unitària de tot el ventall polític català del període de la transició, s’hagi deixat de banda la seva reclamació explícita del dret d’autodeterminació.

E dret d’autodeterminació, fou recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU (1951), així mateix l’Asssemblea General de les Nacions Unides (ONU), el 19 de desembre de 1966, proclamà el dret a l’autodeterminació que té qualsevol poble.

El nostre màxim òrgan legislatiu, el Parlament Català, en les seves resolucions del 12 de desembre de 1989 i del 27 de setembre de 1991, ha proclamat el dret a l’autodeterminació com a imprescriptible i irrenunciable, i s’ha reservat el dret a exercir-lo, quan ho consideri convenient. El mateix féu el Parlament d’Euscadi en la seva resolució de 15 de febrer de 1990.

Nosaltres com a catalans nacionals, ens hem de vincular a la defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació, pel mateix dret que a hores d’ara lluiten els bretons, els gallecs, els corsos, els kurds, els txexens, els irlandesoso, els armenis, els palestinians, en la seva voluntat de construcció d’un Estat nacional i de defensa de la Pàtria dels
seus agressors.
Agustí Barrera i Puigví. Historiador.

Intervenció llegida el 26 de maig de 2005 a l’auditori del Calisay a Arenys de Mar, dins del cicle de conferències: Les nacions sense Estat i el dret a l’autodeterminació.
 
 
Conversa amb un estonià
11/maig/2006

Reconforten les converses amb els que han assolit la llibertat. El fet de deixar l’esclavatge neteja la ment i et retorna el sentit polític. És clar, haver deixat d’estar només pensant en com escapolir-te d’un poder estranger et permet adreçar els teus esforços únicament a fer progresar el teu país. Aixó és precisament el que li ha passat a Estònia.

 

Si us estic parlant així és com a conseqüència de la conversa mantinguda amb un dels seus fills ara fa dues setmanes a la ciutat nordamericana de Denver, on em trovaba per motius professionals. Després d’estar parlant sobre Catalunya amb dos novaiorquesos en el decurs d’un cocktail molt concorregut van considerar oportú el presentar-me un personatge amb el qual, van afirmar, jo tindria moltes afinitats. En efecte, l’home a qui van portar-me al meu davant era l’alt directiu d’una companyia d’aquesta gran capital americana. Havia nascut a Estònia feia uns seixanta anys i en portava ja uns quants vivint en aquella ciutat dels EUA.

 

Al presentar-me els altres dos com a català de Barcelona ràpidament va demostrar conèixer la personalitat nacional del nostre poble i també l’actualitat política de casa nostra. Amb tot, els seus comentaris van anar desembocant cap als problemes nacionals interns dels diversos estats europeus. Que si França, que si Anglaterra, que si Espanya, que si Bèlgica... Va afirmar, en definitiva, que Europa no podia allargar per més temps aquests conflictes interns. Que calia donar sortida en forma de nous Estats a aquestes nacions que viuen presoneres de les seves respectives metròpolis. Si l’antiga URSS, que semblava una cosa inamovible no va tenir més remei que fer-ho amb nosaltres, em deia, aquests altres Estats-imperi hauran d’anar pel mateix camí. Perquè mentre persisteixin aquestes tensions, contiuava afirmant, el vostre creixement i progrés serà inferior al dels EUA i al dels gegants asiàtics. En definitiva, us anireu empobrint i perdent competivitat.  

 

Val a dir que tot el seu discurs anava farcit de dades i exemples que demostraven irrefutablement els seus arguments. Era un home d’un gran cosmopolitisme i cultura però amb una gran passió per la seva primera pàtria. No cal dir que mostrava sense complexos la seva gran admiració pel seu país d’adopció i em recomanava, al conèixer la meva posició política, que l’independentisme català mirés de tendir ponts de contacte amb el poder polític de Washington. “Us convé molt i us ho dic per experiència...”, va matisar-me amb complicitat i amb una certa simpatia.

 

Després d’això vam entrar en el tema de Catalunya i de la seva independència. Però quan em trobava en plena explicació sobre les causes que estan originant un creixent sentiment secessionista entre la nostra gent, va etzibar-me una pregunta que només pot fer-la aquell que s’ha alliberat de l’opressor i viu en una societat on els seus membres van per feina: “I vostès tenen ja una data per fer efectiva la seva independència?”. Us he de reconèixer que, per un segon, vaig quedar paralitzat. I no precisament pel fet que Catalunya Acció no hagi posat una data al seu objectiu (que com ja sabeu el situem al voltant del 2014)... sinó perquè era la primera vegada que algú m’ho preguntava directament! Naturalment, després de refer-me d’aquest petit “ensurt”, vaig raonar-li el perquè en una dècada aproximadament pot fer-se efectiva la nostra llibertat. Ho va entendre, ho va considerar viable i em va desitjar l’èxit final.

 

Quan tornava cap a l’hotel no vaig poder evitar un sana enveja cap a la gent d’aquell petit país bàltic. Sobretot al veure com la independència, al marge dels positius efectes econòmics que ha reportat, també col·labora a aguditzar la inteligència i el sentit comú.


Santiago Espot, 42 anys
Barcelona (Barcelonès)
President Executiu de Catalunya Acció
 
 
L'Espanyolíssima Trinitat s'esfondra: Colom, Cervantes i la
L'Espanyolíssima Trinitat s'esfondra: Colom, Cervantes i la bandera espanyola són robatoris

Que Espanya cau a trossos ho veu tothom ja, a aquestes alçades. S'apropa un meteorit de proporcions descomunals que porta la trajectòria perfecta per a impactar als ciments d'Espanya, el que podríem anomenar "L'Espanyolíssima Trinitat" i que l'enviarà a fer punyetes. I és que els tres grans símbols, els pilars emocionals de la "Nación Española" que ells anomenen "Colón", "Cervantes" i la "bandera española" són simplement apropiacions indegudes de les més grans glòries catalanes. En propers articles desenvoluparé una mica els tres temes. Només en puc avançar avui els grans titulars:

1. "Colón": Que Colom era català se sap des de principis del segle XX. El 1927, per exemple, el peruà Luis Ulloa ja ho va assegurar amb molta informació a les seves mans. L'origen de l'estàtua de Colom cal cercar-la en aquest fet. Van arribar la guerra genocida, el nazi fastigós i el camp de concentració de 40 anys, i ja en fa 18 que Jordi Bilbeny, de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya (FEHC, www.histocat.com ), va començar a gratar. Després de tres llibres anteriors, acaba de publicar-ne el quart i de moment definitiu, "Cristòfor Colom: príncep de Catalunya" (Editorial Proa). A partir d'ara són els altres els que han de demostrar alguna cosa sobre el "conte-mentida" oficial. Fins i tot als Estats Units el Discovery Channel va emetre un documental sobre Colom en què s'assegurava que la hipòtesi més raonable és la catalana. Ara que sabem que Colom era un noble de Barcelona, vinculat a la Cort, militar i navegant expert, que formava part de la potència nàutica i militar de l'època que dominava la Mediterrània i que les Canàries eren la base catalana de l'Atlàntic durant els segles XIV-XV, que va sortir de Pals de l'Empordà quan tenia un important port abans que el desviament del Ter el sepultés sota els sediments i hi creés la platja que veiem avui dia, que va rebre el finançament de la Corona d'Aragó, que va obtenir el càrrec de Virrei (càrrec catalanoaragonès), que hi ha mapes antics per tota Europa amb tota Amèrica plena d'escuts amb quatre barres, ara que sabem que en cartes de Colom a Itàlia, signava ColoM, acabat amb M, i que escriu amb catalanades contínues... Ara que sabem tot això, a veure qui és l'estúpid que a partir d'ara celebra el 12 d'octubre com a Fiesta de la Hispanidad sense que li caigui la punyetera cara de vergonya

2. "Cervantes": seguint la línia de la investigació de Colom, i estudiant a fons la censura terrible dels segles XVI i XVII (justament els pressumptes segles d'or de la literatura castellana, que venien just després dels segles d'or de la literatura... catalana!! és clar... la "Decadència"!!), el mateix investigador Jordi Bilbeny descobreix que no es podien publicar llibres en català, i no només això, sinó que directament, no es pot publicar res sense que sigui retocat o traduït pels censors. Se sap ja que la vida de Cervantes no va ser la d'un individu qualsevol d'Alcalá de Henares, sinó la d'una persona culta, vinculada a la Cort, que es mou tota la vida pels territoris de la Corona d'Aragó, que el Quixot és una burla de l'aristocràcia castellana de l'època que va ser celebrada (i publicada massivament al principi) justament als territoris més anticastellans (València, Barcelona, Portugal i Flandes). Sabem que la història de la família Servent, de Xixona, quadra perfectament amb la vida i la família de Cervantes, batalles i empresonaments per la Mediterrània inclosos. Sabem que Cervantes parla de València com la ciutat més bonica d'Europa, que ridiculitza contínuament els castellans, que parla elogis majúsculs dels catalans, que el boig del Quixot recupera la raó a Barcelona, que salva del foc el Tirant lo Blanc, que el Quixot està ple de catalanades i no se'n conserva la primera edició de Barcelona, que la partida de naixement de Cervantes a Alcalá està falsificada... I tantes, tantes, tantes coses més, que en pocs dies s'estrenarà un documental de David Grau sobre el tema de la catalanitat de Cervantes, o ja n'hauríem de dir "Miquel de Servent". A veure qui és l'estúpid que a partir d'ara s'atreveix a anomenar l'espanyol "la llengua de Cervantes" sense que li caigui la punyetera cara de vergonya.

3. "La bandera española": Sabem que la bandera catalana, les quatre barres vermelles (ó 2, ó 3, ó 4, ó 5, ó 6... com era comú en tota l'edat mitjana) sobre fons groc és la bandera més antiga d'Europa, que durant segles identifica tots els regnes confederats de la Corona d'Aragó, tant abans com després del 1714, quan està més que documentada, pintada i dibuixada, que ha perdurat tant que ha arribat fins i tot als nostres dies... I en canvi la bandera "espanyola" actual és fruit d'un decret de Carlos III a finals del segle XVIII (!!) i va ser triada (oh casualitat entre les casualitats...) entre algunes altres opcions basades en franjes vermelles horitzontals sobre fons groc (!!). En poques paraules, que la bandera espanyola és una còpia barata, una apropiació indeguda, un plagi, de la milenària bandera catalana. En aquestes condicions, a veure qui s'atreveix a celebrar el Día de la Hispanidad onejant una bandera "española" enorme a la Plaza de Colón, dient que "l'idioma de Cervantes" no va ser mai "lengua de imposición, sino de encuentro".

Espanya és a punt de desaparèixer per pura vergonya d'ella mateixa. La veritat sobre l'Espanyolíssima Trinitat és que tot és una punyetera farsa, una mentida de proporcions descomunals, una apropiació indeguda sense comparació en tota la història europea, que el món és a punt de descobrir, perquè malgrat el pas dels segles, evidentment una mentida tan grossa havia de deixar rastres que avui hem trobat finalment, malgrat tots els entrebancs, i que les noves tecnologies ajuden a divulgar amb un simple clic: www.histocat.com .

A Espanya se li acosten temps foscos, de negror, de vergonya infinita. El meteorit gegant acaba d'entrar ja a l'atmosfera, i es carregarà en molt poc temps tot el que encara queda dret de la mentida més gran de la història. A partir d'ara riurem molt.

Adéu Espanya!


Juan Manuel Rodríguez, 30 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

 
 
PREMI JOAN SARDÀ A LA COMISSIÓ DE LA DIGNITAT
9 de maig de 2006
Benvolgudes/Benvolguts,
La secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya a Sant Boi, emmarcat en el treball que estem
portant a terme per a la recuperació de la memòria històrica, hem convocat la segona edició del
Premi Joan Sardà. El premi pretén, no només homenatjar la memòria d’en Joan Sardà, sinó també
transmetre els seus valors i traslladar-los al moment actual, en la defensa de les idees de radicalitat
democràtica, solidaritat i justícia social.
Segons consta en les bases del premi: “aquest és un premi simbòlic que es concedirà a les
persones o entitats que s’hagin significat per la defensa dels valors democràtics, republicans i
nacionals. L’any passat el premi es va lliurar a l’Associació per a la Recuperació de la Memòria
Històrica de Catalunya. El passat 28 d’abril, es van presentar els tres finalistes: Viçent Partal
(Vilaweb), Jordi Porta (Òmnium Cultural), Comissió de la Dignitat. Finalment, es va decidir concedir el
Premi a la vostra entitat.
Per aquest motiu, em poso en contacte amb vosaltres per tal de comunicar-vos oficialment que s’ha
concedit el Premi Joan Sardà, corresponent a l’any 2006, a la Comissió de la Dignitat. El lliurament
del premi es farà el dia 25 de maig a les 20.30h a l’Hotel d’Entitats de Sant Boi de Llobregat.
Esperem comptar amb la vostra presència.
Salutacions cordials,
Lourdes Escardívol
Secretària de Política Municipal
ERC Sant Boi de Llobregat

Sant Boi de Llobregat
Casal Joan Sardà
Major, 46 (local)
08830 Sant Boi de LLobregat
Telèfon 93 630 57 31
santboidellobregat@esquerra.org
 
 
Acta Assemblea Plataforma "Pel dret de decidir"
A Barcelona, a 8 de maig de 2006, a les 19.00 hores, es reuneix l’Assemblea de la Plataforma “Pel dret de decidir”, al carrer Rocafort, 242, bis, local. S’obre la sessió amb la lectura del ordre del dia, que és el que segueix,



ORDRE DEL DIA
 
1.-  Aprovació, si escau, de l’acta de l’assemblea anterior.

2.-  Aprovació, si escau, del díptic de la Campanya del Referèndum de la Plataforma.

3.- Comissions.

4.- Precs i preguntes.
 
Posteriorment, es comença a debatre i decidir sobre cada punt de l’ordre del dia, amb el següent resultat:
 
Primer.-  S’aprova per consens l’acta de la darrera assemblea.


Segon.-  Es dona la paraula a Joan Fradera, com a membre de la Comissió de la Campanya, qui recorda que en la darrera assemblea se’ls hi va encarregar de confeccionar un argumentari de campanya i un díptic amb l’objectiu de fer difusió de la posició de la Plataforma davant del referèndum.

El Joan exposa que s’està treballant amb l’argumentari d’acord amb les esmenes que s’han enviat, i comenta que elevarà aquest a aprovació de l’assemblea així que estigui enllestit.

A continuació es reparteix el text del díptic, el qual llegit per tots, es procedeix a donar torn d’esmenes. Esmena per esmena es va aprovant o no cada una d’elles, així, les aprovades són recollides pel mateix Joan Fradera, per tal de configurar el text definitiu del díptic.

Tercer.- Comissions.

A) Comissió de Comunicació:

Per part de la Comissió de Comunicació, es recorda que en l’anterior assemblea se li va encarregar que portés a terme la campanya de les senyeres. És per això que des d’aquesta,  s’exposa la proposta de difusió de la citada campanya.

Es proposa en concret que la campanya de les senyeres amb el lema “SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR” es difongui a través de diaris, a través d’un banner a penjar a les webs de les associacions adherides a la Plataforma i en aquelles altres que es pugui, a través d’una roda de premsa,  i a través del díptic de campanya.

Es sotmet a debat la referida proposta, donant torn de paraula, i finalitzat aquest es conclou per consens que la difusió de les senyeres amb el lema “SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR” es faci, si es pot aconseguir, a través de diaris, en tot cas a través del banner i de la roda de premsa, però que no es faci a través del díptic. També per consens s’aprova que en la difusió de la campanya quedi molt clar que les senyeres a penjar als balcons portin el lema “SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR”.

B) Comissió d’Organització:

Per part de la Comissió d’Organització, que està treballant amb l’acte propi de la Plataforma amb el món de la cultura i les arts, s’exposa que pel moment no es té data pel paranimf de la Universitat de Barcelona, és per això, que s’aprova per consens que es faci demà dia 9 de maig l’últim intent d’aconseguir la data pel paranimf, i que en cas que no s’aconsegueixi es comenci a treballar per buscar una data a la Aliança del Poblenou.


Quart.- Al final de l’assemblea varies veus manifesten de nou la conveniència per la Plataforma per que aquesta arribi a una posició de vot comuna de cara al referèndum.

Així mateix també es manifesta, que independentment que es pugui arribar o no a aquesta posició de vot comú, seria necessari realitzar un gran acte de campanya en un espai obert en que hi estiguessin totes les campanyes que rebutgen aquest estatut.

És per tot això, que donada la voluntat de confluir en un vot comú que s’ha vingut manifestant en les darreres assemblees, i a la vista de la tendència del vot de rebuig a l’estatut cap un NO, s’aprova per consens que s’estableixi com a primer punt de l’ordre del dia de la pròxima assemblea el següent:

“Decidir si s’ha de reconduir la posició de la Plataforma vers el referèndum cap a una posició de vot comú pel NO.”

Per a aquelles entitats que no puguin assistir a la propera assemblea, es recorda que poden enviar la seva opinió sobre aquest punt de l’ordre del dia, a través del correu electrònic  info@tenimeldretdedecidir.org

De cara a facilitar la decisió a prendre sobre el citat punt de l’ordre del dia de la propera assemblea, s’aprova que es reuneixi aquesta mateixa setmana la Comissió de Seguiment, on hi estan representades totes les opcions de vot de rebuig.

També s’aprova per consens que aquesta mateixa setmana la Comissió d’Organització es reuneixi per tal de començar a dissenyar una proposta per fer un gran acte  de campanya en un espai obert en que hi estiguessin totes les campanyes que rebutgen aquest estatut.

Per últim, es comenta que s’ha ofert a la Plataforma participar en l’homenatge a Ovidi Montllor, el 15 de maig al Palau de la Música, a través de la presentació de la campanya, al que per consens s’aprova participar-hi.


I no havent més assumptes que tractar, s’aixeca la sessió, i es convoca pel dia 15 de maig de 2.006 a les 19 hores, la següent Assemblea de la Plataforma “pel dret de decidir”.
 
 
VOLS QUE ECSPANYA CONTINUÏ ROBANT CATALUNYA? SÍ - NO?
Aquesta és la pregunta que, en el fons, haurem de contestar el proper 18 de juny, en el referèndum sobre el nyap, altrament dit, Estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena o del ribot, que per noms, no es queda curt.

Deixem-nos d'hòsties. Cal enfonsar la sociovergència, autèntica plaga del país que impedeix l'accès a la sobirania, perquè és una classe política corrupta que defensa els seus interessos de casta. I això només ho podem fer defensant el vot del NO. Cap altra alternativa ho pot garantir.

Afirmar que votar No és votar com el PP, demostra un estat mental de colonitzat pels ecspanyols. A Catalunya el PP és un partit minoritari i ¿on s'és vist que un partit gran (ERC) es preocupi pel que fa un partit petit (PP)? Oimés quan no és un competidor electoral directe (de moment, els electors d'ERC mai estaran temptats de votar el PP). Cal dir-ho ben clar i fort: el PP al Principat és un partit alienígena, que només sobreviu gràcies a l'oxigen que li proporciona un sistema mediàtic totalment ecspanyolitzat i provincià, que no para de pensar en clau madrilenya. I si no ho és a la resta del país, és per culpa de l'abdicació a intervenir-hi políticament que tradicionalment han fet els partits catalans majoritaris (situació que està canviant gràcies a ERC).

Acceptar l'estatut de la Moncloa és condemnar Catalunya a uns quants anys més d'espoliació econòmica i a l'agreujament de les condicions de vida dels seus ciutadans, de les famílies catalanes, dels sectors més desprotegits. Ja n'estem tips de lladres. Cal votar un No rotund i sense manies. Cal enfonsar-los en la seva pròpia merda, fins que deixin de respirar. No els hem de donar descans. Ho podem fer i ho hem de fer. Sense cap tipus de misericòrdia.

Ens juguem el futur no de la nació, sinó dels nostres fills, és a dir, del meu fill, que aviat farà 12 anys i que no vull que mai més em torturi amb preguntes com: Perquè la gent no parla català pel carrer? Perquè no hi ha cinema en català? Perquè els nens juguen en ecspanyol a l'escola? Perquè Halo parla en ecspanyol?

Jo no vaig ser-hi el 1714, ni tampoc el 1939. El 1978 sí, però no tenia dret de vot. Ara, el 2006, hi sóc i faré tot el que estigui al meu abast per enviar els ecspanyols i els seus col.laboradors autonomistes socioconvergents a pastar fang per sempre més.

I també a aquells que, fent giragonses estúpides, em toquin el que no sona. Entesos?

Josep Sort
 
 
DIGUEM NO
Diguem NO
Dimarts 25 d’abril, diverses persones a títol individual i membres d'organitzacions polítiques i sindicals, entitats culturals i col·lectius socials, han decidit constituir la Campanya Diguem NO amb l’objectiu de demanar el vot pel NO al referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

La Campanya Diguem NO neix per aglutinar el màxim de sensibilitats al voltant del rebuig de la proposta de nou text estatutari i impedir que s’aprovi. El eixos que uneixen les persones i els col·lectius i que, conseqüentment, articularan el discurs de la Campanya Diguem NO són els següents:

-Autodeterminació
-Som una nació
-Països Catalans
-Drets socials

La Campanya Diguem NO compta amb el suport de la Plataforma pel Dret de Decidir, que va acordar posicionar-se i fer campanya activa contra el sí i assumir les diferents opcions de vot que expressen aquest rebuig.

Finalment, la Campanya Diguem NO fa una crida a la participació i a la implicació de totes les persones i entitats col·lectives i, especialment, a la creació de comitès de suport oberts que defensin el NO arreu del territori.
 
 
http://independencia.wordpress.com/files/2006/02/MAS3.mp3
http://independencia.wordpress.com/files/2006/02/MAS3.mp3
 
 
ARA MATEIX - DIGUEM NO!
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
 
Miquel Martí i Pol
 
 
Hay víctimas que cuentan y víctimas que cuentan una mierda
En los periódicos de hoy, según me cuentan, pues yo no leo periódicos por prescripción facultativa,se dice que Arnaldo Otegi ha admitido "su error por haber ignorado el dolor de las víctimas". Se califica el detalle como de "gesto hacia las víctimas".
Pues muy bien. Y ahora Kevin se pregunta:
¿Alguno de los asesinos directos o consentidores del franquismo, es decir, alguno de los miembros de los sucesivos gobiernos de Franco, alguno de los militares españoles de Franco(de general para abajo), de los guardias civiles de Franco, de los miembros de la Brigada Política, etc, etc, etc, alguno ha reconocido su "error" ya no por haber "ignorado a las víctimas", sino por haber llenado España de víctimas, de torturados, de fosas comunes, de cárceles de exterminio y por haberse ciscado durante cuarenta años en todos los derechos humanos? ¿Alguno de todos esos hijos de puta nombrados ha mostrado públicamente su "error", su arrepentimiento? Sin embargo, muchos de ellos siguen aun ahí, disfrutando de la vida, de las fortunas amasadas, de las medallas concedidas y del dinero público que se les sigue regalando...

--

Francisco Javier Rodríguez Amorín.
AMORIN69.
-----
 
 
Trobada catalano-provençal
Cars amics,
 
Avans d'anar en Catalonho, vos mande lo programa dei manifestacions freirenalas entre lei Provençaus e lei Catalans engimbradas per la municipalitat de Castellterçol dau 12 au 14 de mai de 2006.
 
Divendres 12 de maig :
- 17 h Visita a l'Espai Franc (artiste Catalan eisilat en Provença)
- 18h 30 Recepcio a l'ajuntament i trobada amb l'Esbart Rosa d'Abril
- 19h - 20h Taula rodona amb : Jean-Bernard Plantevin(cantant), Jusep Lois Sans Socasau (lingüista), August Rafanell (Universitat de Girona), 1 representant de Politica Lingüistica.
 
Dissabte 13 de maig :
- 9h Sortida  cap a Monserrat
- 21h 30 Demostracio a càrrec de l'Esbart Rosa d'Abril de La Dansa de Castellterçol i Concert a l'Anla a càrrec de
ELS TRANQUILS i de JEAN-BERNARD PLANTEVIN
 
Diumenge 14 de maig :
- 9h Ruta per Castellterçol preparada pel Centre Excursionista de Castellterçol i visita a la Casa Museu Prat de la Riba
-11h Roda d'Esbarts Catalonia al Bosquet
 
Dins l(esper de vos rescontrar vos mande mon amistat la mai occitana,
 
Jean-Bernard Plantevin
   
 

 
 

Tornar al llistat d'entitats


Rambla Francesc Macià 59 - 08358 Arenys de Munt - Tel. 937 937 980 - ajuntament@arenysdemunt.cat